Dia 12 #ConfinamentSolidari

 India- Varanasi

Dia 12 #ConfinamentSolidari

Catorze dies, això és el que deien que trigaves a acostumar-te i sentir-te còmoda amb una rutina o un lloc. Llavors quan vam anar a l'Índia, teníem clar que els primers dies serien complicats. No va ser així, al tercer dia ja em sentia la persona més feliç del món.
Tot i això, passaven els dies i ens anàvem desempallegant de manies, canviant costums i prioritats. Les botes trepitja-merdes que portàvem, van acabar abandonades en alguna guest house i vam continuar camí amb xancles, poca roba i una motxilla que cada vegada pesava menys.
Al llarg d'un mes vam passar amb molt poc, tot ho portàvem a l'esquena o posat, la resta eren experiències senzilles, estones i somriures compartits amb gent franca i amigable.
Dormíem en llocs, amb una mica de sort, bonics, però que no s'havien rentat mai; trepitjàvem merda d'elefant i vaca constantment... veiem coses que no ens deixaven dormir a la nit.
La vida i la mort convivien al carrer, com ho feien la misèria i la senzilla tendresa de la gent.

Molt intens tot plegat, catorze dies diuen... i és veritat, ens acostumem a tot; el fet és que el problema el vaig tenir en tornar. Em vaig passar deu dies seguits plorant. Depressió total. Obria l'armari i no sabia que posar-me, el cos em demanava la mateixa roba gastada que havia portat durant un mes, les mateixes xancles brutes... Obria la nevera i no podia menjar, no tenia gana... No volia res d'això, tantes coses em superaven i angoixaven ... No sabia què fer amb elles. La meva vida en aquells moments cabia en una motxilla de 50 lt.

Aquests dies em recorden molt tota aquesta experiència. Realment va ser un viatge que em va fer canviar, però també he de dir que tot el que vaig aprendre es va anar diluint... a hores d'ara, ja no sé passar amb qualsevol cosa i obro la nevera i m'ho menjo tot. Ja fa temps que penso que necessito tornar a l'Índia...

Ara que ens acostem al catorzè dia de confinament, estic convençuda que el dia que obrim la porta i puguem recuperar la nostra vida, serem diferents. I qui sap... potser ens costa més tornar a ser el que érem, del que pensem ara.